Aquesta entrada es per expressar la meva opinió particular que no te perquè ser la de tothom ni molt menys la de l’AMPA.

Però avui estic realment enfadada amb tots els pares que ahir “VAN PASSAR DE TOT”, si, no se com expressar-me d’un altre manera però després parlem que els nostres fills no posen interès en res i es que nosaltres els hi donem el nostre exemple en lo bo i en lo dolent.

A que em refereixo? dons ahir hi va haver les eleccions dels pares i mares per elegir als representants del consell escolar i nomes hi varem votar 52 persones de les 613 que hi podien votar. Poc mes del 8% dels pares i mares van expressar les seves opinions a traves del vot.

Si ja se que TOTS estem molt ocupats!!! però segur que MOLTS no ho estaven tant com diuen o no els hi hagués costat pas massa acostar-se a fer 3 creuetes a un paperet… seria bo que cadascú s’analitzi a ell mateix i reflexioni sobre si realment era o no possible d’anar-hi i votar…

… desprès per queixar-nos correm’hi tots, que si això no m’agrada, que si això no esta be, que podrien fer això o allò altre, que si … per queixes que no quedin, això si ben sentadets i arrepapats a la poltrona no fos que ens despentinéssim o encara pitjor que no ens enganxin per fer coses, ja que mentre hi hagi burros que ens ho facin tot, es mes divertit queixar-se i no fer res.

Per desgràcia el que va passar ahir no es un fet puntual, en moltes altres ocasions tampoc no hi  ha participació ni col·laboració dels pares…  Si demanem esforç als nostres fills, esforcem-nos els pares!!!

Noticia de EL PERIODICO del 13 de Novembre

Els nens catalans de 12 anys gestionen 2.400 euros anuals
• Un estudi alerta de la gran quantitat de diners de què disposen els adolescents

• Els menors gasten de mitjana 130 euros al mes, tot i que sols el 43% rep una paga

Read the rest…

Que hi ha algú? EEooooooo!

Fa dies que no rebem comentaris, ni bons ni dolents i no sabem si el Bloc us agrada o no, si us es útil o no o es que simplement no us el mireu mai.
Els que portem el Bloc tenim la sensació de sentir-nos sols i a vegades pensem que estem aquí petant la xerradeta nosaltres amb nosaltres mateixos.
Vinga animeu-nos, que voldríeu que comentéssim?, que voldríeu veure al bloc? doneu-nos idees!

Copiant una mica a un canal de telelevisió que diu QUE ET FALTA? QUE ET MOLA? QUE T’AGRADA?

En todo el mundo, esta forma de controlar al milímetro la educación de los niños es conocida con diferentes nombres. Algunos la llaman “hiperpaternidad”. Otros se refieren a ella como padres helicóptero, porque siempre están vigilando. Los canadienses bromean con los padres quitanieves, que marcan un camino perfecto en la vida de sus hijos. Incluso en los países nórdicos, donde se supone que viven gloriosamente relajados, se habla de padres curling: mamá y papá despejando frenéticamente el hielo por delante de su hijo.

Papá dame un respiro és un reportatge publicat aquest diumenge a El País, l’autor Carl Honoré ens situa en un escenari de sobreprotecció i “sobreexplotació” de l’infant sota l’excusa de voler el millor per als nostres fills.

Enllaç: Papá dame un respiro

Que penseu de les proves d’avaluació al final de Primària? estimularan als nostres fills per l’estudi o els generarà por al possible fracàs? Avui en parla Pilar Benejam a El Periodico:

Caldria recordar que els infants i joves no aprenen pel fracàs ni pel càstig, aprenen quan el que fan els produeix la satisfacció de veure que poden superar les seves dificultats i que són apreciats i considerats com a persones. Això mateix podríem dir dels mestres.

QUAN ES parla d’avaluació, es proposa una sana competència. Cal deixar de tractar l’educació com una empresa mercantil. Els alumnes, els mestres i les escoles no han de competir entre ells. El que han de fer tots és voler millorar comparant-se sempre amb ells mateixos i avançar gràcies a la col.laboració de tots. Res més trist que ser l’últim de la classe, però res més estúpid que creure que un és el primer d’alguna cosa. Deixem, si us plau, de parlar de manca d’exi- gència quan hi ha tant de fracàs escolar.

Pilar Benejam Catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials (UAB).

Article sencer a El Periodico

Eixos dies s’esta comentant el resultat de l’estudi de la Fundació Jaume Bofill sobre el sistema educatiu a Catalunya
La Fundació Jaume Bofill ha presentat el día 17 de setembre en roda de premsa els primers resultats d’una anàlisi comparada sobre el sistema educatiu a Catalunya elaborat amb les dades del PISA 2006. El treball, dirigit per Ferran Ferrer, para atenció en l’equitat, l’excel·lència i l’eficiència del sistema educatiu a Catalunya.

La Vanguardia titula:

Aumentan las desigualdades entre las escuelas públicas y las privadas en Catalunya

El informe destaca que el fracaso escolar es mayor en los centros públicos por su incapacidad y falta de recursos para gestionar la diversidad en las aulas ….

Tanmateix hi ha el seguent article amb la resposta de l’administració:

Educació considera “magnífica” la enseñanza pública y tacha de “inútiles” algunos estudios

Podeu llegir el articles als enllaços pitxant sobre el titol. Que en penseu? podem comentar-ho tant a la llista de correu com al forum

Hem de mimar als nostres nens o ser estrictes amb ells? L’escriptor Gustavo Martín Gazo ens obsequia avui amb un text al diari El País fent una lloança de l’estimació als fills per sobre de qualsevol rigor en l’educació:

El niño amado siempre tendrá más recursos para enfrentarse a la vida

Vigilar no se opone a consentir, sólo es corregir un poco nuestra locura

Educar es distinto a adiestrar

Consentir o reprimir? El debat continua obert…

La educación de los niños

En una ocasión, Fabricio Caivano, el fundador de Cuadernos de Pedagogía, le preguntó a Gabriel García Márquez acerca de la educación de los niños. “Lo único importante, le contestó el autor de Cien años de soledad, es encontrar el juguete que llevan dentro”. Cada niño llevaría uno distinto y todo consistiría en descubrir cuál era y ponerse a jugar con él. García Márquez había sido un estudiante bastante desastroso hasta que un maestro se dio cuenta de su amor por la lectura y, a partir de entonces, todo fue miel sobre hojuelas, pues ese juguete eran las palabras. Es una idea que vincula la educación con el juego. Según ella, educar consistiría en encontrar el tipo de juego que debemos jugar con cada niño, ese juego en que está implicado su propio ser.

Continua llegint: Read the rest…